REFLEXIÓ SOBRE LA IMMIGRACIÓ
El segle XX i el segle XXI estan determinats per una situació de desequilibris econòmico-socials i de moviments migratoris que constitueixen un fet històric de conseqüències imprevisible. No podem tancar els ulls davant dels problemes que això ens planteja. Les migracions són un fenomen social de primera magnitud que està contribuint molt a la reconfiguració de la realitat en què vivim.
Parlar de migracions internacionals vol dir parlar de la injusta distribució de la riquesa al món i de la distribució desigual dels béns de la terra, teòricament destinats a tota la humanitat. Hi ha dues consideracions bàsiques per entendre les migracions: primer, el fet de la desigualtat internacional i les asimetries en la distribució de recursos a escala global. Segon, que els migrants surten d’un país perquè no hi poden viure bé i arriben a un país receptor on els factors econòmics i demogràfics fan que hi sigui necessària la mà d’obra estrangera.
La immigració i l’asil constitueixen un problema de naturalesa estructural. Per això és totalment necessària una estratègia preventiva que combati les causes del problema. Es migra perquè en unes zones del planeta hi ha condicions de vida molt millors que en el lloc d’origen. Si l’esperança de vida a Libèria no arriba a trenta-nou anys, la del Canadà supera els vuitanta. Si la renda per càpita a Haití està per sota dels vuit-cents dòlars anuals, a Irlanda supera els seixanta mil. Si l’analfabetisme al Marroc afecta el 50% de la població, a Europa quasi ha desaparegut. Si en gran part d’Àfrica hi moren els infants per falta de medicació i atenció mèdica, al nostre país, no fa gaire, s’ha fet un transplantament de diversos òrgans a la vegada a un infant, etc... Perquè ens omplim la boca parlant de drets humans?
Som conscients que una immigració massiva, incontenible i torrencial podria crear situacions impossibles i provocar col·lapses socials sense sortida. Però, per altra banda, la tendència del Primer Món, particularment Europa, a encerclar-se d’un món d’acer, defensat amb policies i armes, en front d’una massa creixent de famolencs del món, és una postura èticament inhumana i políticament, a llarg termini, suïcida. Però aquí ens podem fer diverses preguntes: Podem obrir les nostres fronteres a tots els que vulguin traspassar-les o hem de regular l’accés mitjançat algun control? Control, de quina mena? Els sistemes emprats fins ara per la Llei d’Estrangeria ens semblen força injustos des del punt de vista cristià. Preval una visió utilitarista (mà d’obra), militarista i criminalitzadora de la immigració i els centres d’acollida (Centres d’Internament d’Estrangers) més aviat són com presons.
Hem de considerar la integració com l’exercici ple i efectiu dels drets de les persones, construir un marc de convivència on tothom vegi reconeguts els seus drets fonamentals, culturals, socials, econòmics i polítics, i deixar de banda la por al que és diferent. Els cristians no podem ni volem considerar la persona migrant únicament com a mà d’obra que justifiqui la seva presència entre nosaltres per la seva força treballadora. Cada persona migrant té valor per ella mateixa. Cal superar la por de la presència pública de comunitats diferenciades i dissenyar maneres d’incorporar les seves propostes a la vida cívica comuna.
Potser sí que les principals dificultats per a la integració provenen de les deficiències de les lleis i de la seva posada en pràctica, però no podem oblidar que, a vegades i amb tota la bona voluntat, les entitats socials proimmigrants, fins i tot les cristianes, es comporten amb un sentit paternalista que genera dependències més que un sentiment d’igualtat. “La veritable acollida transforma les nostres relacions i les nostres relacions transformen la realitat” (Daniel Izuzquita, sj.).
El neoliberalisme econòmic, amb les seves concepcions d’Estat mínim, creixement econòmic quantitatiu, desatenció a allò qualitatiu, a allò humà, a l’ecologia, a les creixent desigualtats i a les bosses increïbles de misèria que es van generant en el món, és una cosmovisió falsa, no científica, que té l’arrel en la insaciable cobdícia del diner que Jesús estigmatitzava. (Mt 6-24.- Ningú no pot servir a dos senyors...), (Lc 16-13.- Cap criat no pot servir...). Presentar com a model per al segle XXI un occident cristià i lligat als valors del neoliberalisme és trair l’herència de l’Evangeli. El punt de partida de l’autèntic Jesús és la compassió per les víctimes de la injustícia del món.
I cal, també, que a nivell de les nostres actuacions ens preguntem: Què fa l’Església Catòlica del nostre país? I les Esglésies Evangèliques? Què fem els que ens diem cristians? On és la missió profètica de l’Església? És bo de fer notar que “allí on hi ha problemes socials greus hi trobem una religiosa o una comunitat que, de manera discreta, treballa, resa i serveix” com diu el jesuïta Jesús Renau. I, realment en trobem molts d’exemples com la Red Acoge que fa molt bona feina en diferents punts d’Espanya, o els franciscans a Andalusia o tants d’altres... També els cristians evangèlics acullen en les seves comunitats i ajuden als immigrants (especialment sudamericans).
I l’Esgésia Institució? Al nostre bisbat hi havia una delegació d’immigració on treballaven 7 persones. Actualment només n’hi queda una. El bisbe de Madrid va tancar tota la delegació. Sí que ho han passat a Càrites, però no creiem que ja no sigui necessària una delegació d’immigració que aculli, orienti i ajudi en els tràmits burocràtics i altres “fronteres” difícils de traspassar pels immigrants.
Llegim a l’Antic Testament: “Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al vostre costat, en el vostre país, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte” (Lv. 19, 33-34). És que ja no recordem el temps en què tanta gent d’aquest país va haver d’emigrar a Alemanya o a Suïssa o a veremar al sud de França perquè aquí no tenien res per viure? Pensem-ho una mica: “Tot allò que feu a un d’aquests...” (Mt.25, 35-40).
Diu Ma Dolors Ollé: “Cal recórrer el camí de la por vers la confiança. Perquè la por és una consellera dolenta i genera afirmacions identitàries que exclouen els de fora”. I el jesuïta Daniel Izuzquita ens recorda que: “No podem perdre de vista que els cristians som convocats i reunits pel Déu Trinitat que d’una manera admirable manté la unitat-en-la-diversitat”.
Ens cal pensar seriosament en les segones generacions, els fills de les persones migrades, moltes vegades nascuts aquí i que cal que coneguin en quina societat viuen. Aquí intervé directament l’àmbit educatiu. És evident que, sobretot en ciutats grans, aquests nois i noies s’acumulen en determinades escoles, generalment les públiques, amb el perill que això comporta de continuar separats de la societat receptora i formar guetos difícils de superar. Seria un gest profètic per part de les escoles catòliques que, sense ànim de proselitisme, posessin el màxim esforç en revertir aquesta situació.
A nivell mundial, la Unió Europea i l’ONU hauran d’evolucionar molt fins a convertir-se en instruments efectius d’ordenació universal al servei dels drets humans, tan els de llibertat com els de contingut social, i constituir una mínima solidaritat efectiva. A curt termini, cal que tots nosaltres insistim i exigim que tots els països desenvolupats facin efectiva la contribució del 0’7% del PIB a favor dels més pobres. Però en criteris d’absolut interès econòmic per part dels països donants i mai per finançar el comerç d’armes, com, per desgràcia, passa tan sovint.
GRUP JOAN XXIII DE REUS Març de 2011
Fonts d’informació: Congrés de Telogia de l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Quaderns de Cristianisme i Justícia núm. 152, 157 i 169
0020 1 EL PAPER DEL LAICS EN L’ESGLÉSIA
Normalment, el laic en l’Església es defineix com “el batejat no ordenat ni consagrat pels vots religiosos”.
Aquesta es una definició que diu molt poca cosa. Ens sembla millor la que fa Cori Casanova en el seu article ”Ser laic avui”. Diu: “Ser laic en la nostra Església significa per a mi, una manera activa d’assumir, en mig del món que a cadascú ens toca viure, la tasca i la joia de descobrir-hi la presència de Jesús i les llavors del seu Regne per a fer-les créixer des de l’Església i en l’Església”.
Admesa aquesta definició ens toca ara reflexionar si avui dia això es una realitat o una utopia.
A partir del Concili Vaticà II s’ha acabat la teologia antiga en la qual la jerarquia era el primer, essencial i decisiu en l’Església, mentre que els fidels només eren la clientel·la del clergat. Ara l’essencial es la comunitat, el Poble de Déu. El que passa és que això només és en teoria perquè el Concili va fer la renovació teològica però no la renovació de l’organització eclesial i per això les idees van per una banda i la realitat per una altra. Realment encara, en l’Església actual, una cosa és la teoria que s’ensenya i un altra molt diferent el que es fa en la pràctica.
Els laics hem sigut formats tradicionalment com a subordinats: l’Església són els clergues, ells són l’autoritat, els detentors del sagrat, i el sentit del sagrat es misteriós, separat del poble. Nosaltres no ens en sentim responsables.
Fa segles que es va esquinçar el vel del temple que separava del poble el Sancta Sanctorum on només podia entrar el Sum Sacerdot: precisament quan Jesús va morir. L’autoritat hauria d’aproximar. Quan hi ha proximitat tots som iguals, però quan l’autoritat es creu per damunt dels altres, separa i marca barreres per preservar-se’n. ¿És que el estaments jeràrquics eclesials tenen por que els laics, poble de Déu, prenguem decisions? Si ens conformem amb aquesta situació som còmplices d’una injustícia. Es hora, com diu Teresa Forcades, de “substituir la imatge d’una Església-objecte (fora de nosaltres) per una altra imatge: Església-subjecte, que m’inclou, em necessita i confia en mi”.
El laic, com a batejat, participa del sacerdoci que es comú a tot el poble de Déu i per tant es responsable de l’anunci del Regne, el projecte de Jesús. Per sort o, més ben dit, perquè l’Esperit Sant no dorm, hi ha laics i laiques que no accepten aquest rol de suplència, que conèixen el valor de la pròpia consciència i no permeten que els sigui substituïda amb fórmules magisterials. Això es un veritable signe del temps (Teresa Forcades) i una gran esperança per a la renovació de l’Església.
Amb tot hem de reconèixer que només és una minoria i que, de vegades, som els creients mateixos que tornem a posar el vel, quan creem altres déus de qui ens interessa ser amics. L’estructura actual de l’Església es de l’Edat Mitjana. El concepte d’Església com a societat perfecta està acabat. L’Església es la comunitat de tots els batejats, on tots som iguals i només ens diferenciem pels diversos carismes, que formem ja, aquí i ara, per gràcia de Déu, un tot orgànic; en el benentès que hi ha d’haver algú que vetlli per la comunió de tots.
En general falta formació entre els creients i aquesta es una tasca urgent que hem de dur a terme. Som responsables de fer-ho entendre al creients i no creients que ens envolten, però també al clergues i a la jerarquia perquè, en general, no s’han dedicat a fer-ho saber i comprendre. Cal que els laics siguin acollits en l’Església amb plena responsabilitat i enviats per ella a evangelitzar, a ser testimonis de la Bona Nova del Regne.
De la Teresa Forcades i la Cori Casanova recollim aquestes dues frases: “La tasca es mostrar que es pot viure la vida de cada dia, la vida normal, la de tothom, la vida que no és com voldríem des de l’amor i la reconciliació (Teresa Forcades).” “Existeixen en el món xarxes no confessionals de persones que han fet una aposta ètica per a la humanitat. En aquesta xarxa de relació, els laics cristians hi són imprescindibles. És el que en diem viure en “la frontera” de l’Església. (Cori Casanova).”
Hi estem totalment d’acord, falta compromís cristià en el món, però creiem que els laics també tenim dret a decidir, a prendre part en l’organització i les grans decisions de l’Església tal com es feia al principi quan l’important era la comunitat i la fe. Tot això des de l’amor a l’Església, un amor lliure que no es deixa manipular per tapar forats perquè tot segueixi igual.
Però també, i això és important, hem de pregar amb pregària individual i de grup. Pregar per aquesta Església que té por de perdre els privilegis, confiant sempre en que mai faltarà l’assistència de l’Esperit Sant si es compleixen les regles del joc de la inclusió i del tracte igualitari entre batejats.
Tenim el que cal per treballar pel Regne i ho hem de fer lliurement, segons la crida i la disponibilitat interior de cadascú.
GRUP JOAN XXIII DE REUS gener 2011
EL NOU CATECISME
El dia 2 de Juliol els bisbes de la Tarraconense feien públic un decret d’implantació del catecisme per a infants ”Jesús es el Senyor” signat a Tarragona el 19 de Juny del present any.
Al Concili Provincial Tarraconense de 1995, la conclusió núm. 7 demanava la creació d’un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya, la qual cosa no s’ha volgut tenir en compte.
Se’ns imposa un catecisme, traduit directament de l’el·laborat per la Conferencia Episcopal Española, amb vuitanta-sis preguntes i corresponents respostes: estil i sistema de fa setanta anys. Avui, tothom, infants, joves i adults, no són com els de fa setanta anys. Volem dir que el nostre cristianisme “ha de ser intel·lectualment presentable, es a dir, compatible amb les evidències culturals vigents i viscudes a l’aire de la cultura laica, no reclòs en el gueto d’una subcultura eclesiàstica medievalitzant” (P.Ll. Font).
Avui la fe s’escapa de dogmatismes i cal interpretar-la des de l’estudi actual de la Bíblia i en la llibertat de les persones. La base i el contingut de la nostra fe és Jesucrist i això és el que s’ha de fer entendre, adaptant-ho a infants, adolescents i adults. Prou persones tenim a Catalunya amb l’intel·lecte ben lúcid per elaborar el catecisme que necessitem. La fe porta un ingredient de terra i de poble; Catalunya té la seva idiosincràsia i l’Església l’ha de respectar i promoure.
El catecisme que volem ha de tenir present que l’Església catalana té futur en la mesura que evangelitzi al infants i joves que, en l’avenir, seran els homes i dones que dirigiran el món.
No ha de confondre el creure amb acceptar només uns continguts, sinó amb una crida continuada de conversió.
El teòlegs, bisbes, preveres, catequistes, no poden reduir-se a explicar els misteris de la nostra fe amb el vocabulari teològic de sempre, sinó que tenen la gran responsabilitat de traduir fidelment els continguts de la fe a les circumstàncies del nostre poble i la nostra cultura.
El catecisme que volem ha de plantejar-nos una espiritualitat que sàpiga donar sentit a la nostra vida. No es tracta de veure la fe com un dipòsit que ens han transmès, sinó com una resposta que compromet tota la persona.
Ha de saber aclarir que el vel que suposadament amaga Déu, no ha existit mai. Tenim Déu al descobert davant nostre: tota la seva obra. I ha de ser una ajuda perquè cada un de nosaltres puguem arribar a trobar el Creador amb el simple us de les facultats que ens ha concedit.
Pensem que el problema és el sistema vigent d’el·lecció de l’episcopat. La historia ens parla de l’el·lecció de bisbes fins al s.XIV: “…que sigui ordenat bisbe amb el consentiment de clergues i laics i els bisbes de la provincia…” (Joan I papa, any 991) “…elegit pel clergat i pel poble…” (Gregori VII, any 1080). Referències del llibre “Ningún obispo impuesto” de José Ignacio Gonzalez Faus (Sal Terrae. Santander 1992). Ben diferent és el sistema d’ara.
L’obediència al poders de dalt no ens deixa ser el que som. Això es un pecat contra l’essència i la llibertat de l’home. Així anem.
GRUP JOAN XXIII DE REUS Reus, 10-XI-09
REFLEXIONS A L'ENTORN DE L'ESGLÉSIA JERÀRQUICA I EL POBLE DE DÉU
L'Església viu en mig de la societat civil, tant els dirigents (jerarquia) com els cristians de base. En aquesta mateixa societat civil convivim tots, també els que formen part d'altres comunitats religioses i els que no formen part de cap i la societat ens ha d'acollir a tots perquè tots tenim dret a sentir-nos-en part.
Fa dies que reflexionem sobre aquestes qüestions i això ens desperta el desig d'expressar lliurement el nostre pensament. Estem convençuts que aquesta societat civil, per tal d'acollir-nos a tots, ha de ser necessàriament una societat laica amb separació entre Estat i Església.
La paraula laïcitat ve del grec "laos" que vol dir "poble". Com diu el teòleg González Faus "una societat laica és una societat regida pel poble i no per altres poders (per sagrats que se'ls consideri)." D'aquí ve també la paraula catalana "llec" per expressar, d'una part, allò que no és sagrat i, de l'altra, allò que és profà o aliè a qualsevol afer. Citant novament González Faus "parlar de laïcitat significa que un estat laic és "llec" en matèries religioses o sigui que "no sap" o "no pren postura" davant d'aquestes, que en prescindeix, però amb una "prescindència" respectuosa"
L'actitud bel·ligerant de la Conferència Episcopal Espanyola en front de l'estat, sembla no tenir en compte aquesta separació necessària. Cal que l'Església accepti que la societat ha de ser laica i que hi ha d'haver llibertat religiosa i lloc per als no creients per evitar de caure, quan aquesta separació no és clara, en "manipulacions inconcebibles de la religió" ( G. F.).
En aquesta societat de canvi accelerat i de respecte a la llibertat de la persona, l'Església jeràrquica sembla que vagi en contra de tot avanç social que ens porta el segle XXI, que no vulgui trobar camins de diàleg i de bona entesa amb el poble. Això és causa de desorientació entre els mateixos cristians, ens posa en una situació complexa, difícil, sense gairebé una escletxa de llum. D'aquí el passotisme i el desànim tant entre clergues com entre laics.
Cert que tant uns com altres hem fet anys de silenci, silencis resignats, amb por. Però creiem que ha arribat l'hora de parlar clar, de ser profetes, de no tenir por. Veiem, en la jerarquia, poca imaginació, gens de valentia, por dels canvis, de perdre l'estat de "cristianitat" que hi ha hagut durant molt temps però que realment ja no existeix. No hem de tenir por. L'Església, al principi, va créixer en un ambient de llibertat religiosa. Ben bé podríem dir que Jesús va ser el primer laic.
El diàleg transparent, sincer, comprensiu ha de ser la nostra eina.
Preguntem als nostres bisbes: abans de tantes normes i judicis que esteu donant, escolteu els homes i les dones que experimenten de ben a prop tota la realitat del viure?
En la recent renovació de la C.E.E. volem veure-hi una escletxa d'esperança.
GRUP JOAN XXIII DE REUS 2008
A UNS BISBES ESPANYOLS I ALTRES CRISTIANS IMMÒBILS
No s’ha d’utilitzar l’Església per fer política. Ens dol i ens enutja! Amb l’excusa de defensar la família el que es va fer a Madrid va ser campanya electoral en contra del govern. Ara s’ha repetit a Barcelona amb l’acte convocat per les entitats que componen el “Pacte per la vida i la dignitat” i amb el lema ”Per la vida, la família i les llibertats ¡units podem!”. L’organització diu que “és un míting no partidista i que no es fa en nom de l’Església”. Ens voleu explicar, doncs, el per què d’una missa presidida pel cardenal Martínez Sistach com a inici de l’acte? Què hi fa el sagrament de l’Eucaristia en un míting no convocat per l’Església?
Als cristians ens dol – i ho veiem clar – que l’església de dalt sigui tan catastrofista i condemnadora oblidant que el missatge de Jesucrist és d’amor i d’esperança. La prèdica d’aquesta església es traïdora a l’Evangeli, que, dit sigui de pas, mai no cita. Ens dol haver de mal escriure, però ens dol callar. Ja n’hi ha prou de silenci. Cal alçar la veu, una veu més, en setmanes de veus alçades per la premsa per dir: No, jerarques catòlics!! No es pot fer política amb l’evangeli a la mà. El temps del nacional-catolicisme s’ha acabat. No a més mentides, no a més escàndols (¿algú de vosaltres ha protestat per les escandaloses declaracions del bisbe de Tenerife?). Entre altres coses gruixudes, no es pot dir al president d’un govern elegit lliurement i democràticament pel poble, que massa us considera i us subvenciona: “hostigador de la familia, enemigo de los derechos humanos, eje del mal, etc..” No es pot dir, com fa el sr. Miró i Ardèvol que “España es el único lugar de occidente donde impera el aborto libre” perquè no és veritat. On s’és vist !!!
El moralisme, la jurisdicció, el poder econòmic, social i polític malmeten la Mare Església, Amb les vostres actituds sou més signe d’un determinat partit polític i de l’integrisme vaticà que de l’Església de Jesús de Natzaret, senyors propietaris de la C.O.P.E. Reclameu el poder que se us escapa. Us queda poca força moral. Aquesta església potser tindrà poder, però no serà L’Església de Jesucrist. La Pentecosta, l’Esperit renovador del Senyor us fa por senyors jerarques i altres cristians immòbils. El cristianisme sempre ha d’estar en línea de transformació. El cofoïsme del cristià sempre serà anti-Esperit, perquè l’Esperit trenca i refà i, tot el que és nou, fa por. El Vaticà treballa ”sub specie aeternitatis” va dir fa anys Verde Aldea. Desactiva tots els mecanismes que porten al canvi. Monarquia absoluta. Això és el que ens ve de Roma.
Tot això forma part d’un moviment d’involucionisme que es va estenent i que va arribant també a l’Església Catalana en altres temps tant viva i propera al poble. Salvador Cardús va escriure a “La Vanguardia”: “Los católicos catalanes necesitamos saber, de manera clara i pública, si los obispos catalanes comparten o no el estilo, el espíritu, el contenido y el propósito de la concentración de fin de año convocada por la que, de momento, consideran su Conferencia Episcopal”. Esperàvem que el míting del diumenge seria, en aquest sentit, aclaridor, però ens afegeix més confusió perquè veiem que segueix la sintonia entre la jerarquia eclesiàstica i determinats partits polítics. L’església jeràrquica no juga clar. Tornem a repetir: Si era un acte no convocat per l’Església, què hi ha anat a fer el cardenal?
Que Déu ens guardi de caure en un sectarisme polític o religiós; que Déu ens doni encert perquè l’Església retrobi el camí de l’anunci de l’amor i l’esperança.
Déu pot ajudar, però l’home lúcid i lliure és qui actua i fa. Lucidesa i llibertat, llibertat i lucidesa. La clau d’una vida equilibrada.
GRUP JOAN XXIII DE REUS
L’ASSIGNATURA D’ “EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA ”
El Grup Joan XXIII de Reus, davant la imminent implantació de l’assignatura “Educació per a la ciutadania” i la pol·lèmica que ha aixecat en diversos sectors de la societat i de l’Església institucionalitzada, creu un deure seu expressar públicament la seva opinió.
La definició que el Consell d’Europa dóna d’aquesta matèria és: “L’educació per a la ciutadania comprèn totes les pràctiques i activitats que estiguin dissenyades per ajudar els joves i els adults a participar de forma activa en la vida democràtica, a través de l’acceptació i l’exercici dels seus drets i de les seves responsabilitats en la societat”.
En la majoria de les nacions de la Unió Europea
El que pretén la llei és formar una consciència cívica que sigui vàlida per a tothom perquè “cada ciutadà sigui conscient, autònom, capaç d’establir per si mateix les regles de la seva actuació i prendre decisions d’acord amb aquestes regles” com diu Pablo Navarro de l’Editorial Anaya. Amb ell ens preguntem: Qui pot no estar d’acord amb això?
Tots, creients i no creients o creients d’altres religions amb morals distintes de la catòlica som ciutadans i l’estat ha de pensar i legislar per tots. Si es parla de respecte, solidaritat, justícia, cultura de la pau, responsabilitat i compliment del deure, igualtat d’homes i dones, etc… ens tornem a preguntar: Qui pot no estar-hi d’acord?
Com a creients, batejats i membres actius de l’Església Catòlica ens demanem: Què els passa als bisbes espanyols que adopten postures tan tancades deixant passar l’oportunitat que se li presenta a l’Església de fer-se llevat dins la massa aprofitant els aspectes positius d’aquesta assignatura? Ens escandalitza la postura d’alguns d’ells i les seves paraules, com la del cardenal Antonio Cañizares quan diu que “enseñar la nueva asignatura es colaborar con el mal”.
No estem d’acord amb el Sr. Carbonel, president de la CONCAPA , quan diu que uns dels motius de l’oposició és que “no se ha abierto un amplio debate social para definir que valores consideramos que deben enseñarse en esta asignatura”. La nostra és una democràcia parlamentària i els parlamentaris són els dipositaris de la voluntat i confiança que hem expressat lliurement amb els nostres vots. De quin debat social parla?
Tampoc ens sembla encertada la queixa que així es perden hores d’altres matèries com matemàtiques o llengua quan hi ha tant de fracàs escolar. Sr. Carbonel, no és més important saber matemàtiques que aprendre a ser persones. L’educació abans que res és fer persones.
Perquè la Conferència Episcopal
Perquè la por al diàleg i la constant referència al relativisme? El senyor Javier Laspalas, de la Universidad de Navarra diu: “”Al apostar por el diálogo como valor principal ya no podemos enseñar qué está bien y qué está mal, sino que caemos en el relativismo de pensar que es mucho más importante llevarnos bien que generar convicciones sólidas. Así la verdad no existiria porque sería algo que dependería de la perspectiva de cada cual”.
Sr. Laspalas i els altres que pensen com ell: La veritat total i absoluta no la té ningú, només Déu. Com diu el teòleg Gonzalez Faus “una societat laica no pot tenir valors absoluts excepte aquells que afecten a la convivència de tots”. El diàleg no significa que no hi hagi conviccions, sinó que tenint i manifestant cada u les seves, en puguem parlar i fins tractar de convèncer, però mai imposar i respectar sempre l’opinió de l’altre. “Llevarnos bien” és conviure amb tots, sense enfrontaments, amb pau, respectant-nos i respectant també la naturalesa. I això no és també part del Regne de Déu?
Jesucrist, el Fill de Déu, convivia i “se llevaba bien” amb prostitutes i pecadors sense mai deixar de banda les seves “conviccions”.
I encara bo que la FERE (Confederacion nacional de religiosos de la enseñanza) no s’ha pronunciat en contra de l’assignatura ni ha donat suport a la proposta d’objecció de consciència que han fet altres associacions.
Llegim en alguns articles de diferents periòdics que, per exemple, Salvador Cardús, professor de Sociologia de la Universitat Autònoma
També Irene Martín, professora de Ciències Polítiques de la Universidad Autónoma
Gregorio Peces-Barba (El Pais, 7 d’Agost del 2007) recomana als bisbes bel·ligerants: “Deben sosegarse y permitir el desarollo normal de la sociedad civil (…) y que respeten la autonomia de la autoridad civil”.
Nosaltres també els demanem que prescindeixin de valoracions polítiques (que poden ser equivocades) i no es lliguin ideològicament a cap partit. Que prescindeixin també de mitjans de comunicació com la COPE que insulta i provoca odi i divisió. No volem veure degradat el missatge de Crist.
De tot això traiem la conclusió que cal una reforma eclesiàstica a nivell intern i extern (de cara a la societat). L’Església és Poble de Déu, no és piramidal, la jerarquia no està per damunt del poble, sinó al seu servei.
Perquè estimem l’Església, per això la critiquem. Perquè la volem amb la cara neta i que sigui realment sagrament de Crist i del Regne de Déu.
GRUP JOAN XXIII DE REUS Agost del 2007
